Era Velhada

Deth Libe: Cantas d’eisilh de Filadèlfa de Ierda - Musica: Geneviève Forgues

Ò ! ras tant plasentas velhadas
On se parlava tot ath còp
De Diu, deth Diable e deras Hadas !
Ò ! ras tant plasentas velhadas

Ai ! Eras velhadas de nosta
A tot entorn deth gran mantèth
On eslamejava era brosta !
Ai ! Eth metau deras castanhas
Qui pendilhava en cremalh gran
Tot enfranjat de hius d'aranhas !
Ai ! Era halha eisherlitanta
De qui-òm mocava dab eths dits
E qui marmusava era canta,
Eths mes bèths cants, eths mes bèths condes
Eran sauvats entà eth Avent,
E que’n i’avè de tots eths condes.

E quan eth Ser-Bèth s'apresava,
Qu'èra Nadaus après Nadaus...
E qu'èra eth Vielh qui començava.
Qu’avè ‘ra vots febla e clescada…
Mès eths Nadaus èran beròis
E que’n sabèva ua clocada.
E, tot leugèr, eth temps pasava.
Après, decap a mei-velhar,
Haut ! a truc-lhevat, qu'òm dançava :
« Anem, la mair, posatz horsèra :
Eras dètz òras an sonat
E camas e pès hèn pruguèra…

E que calè véger era jòia
Qui prenè possession lavetz
De tota era gent, grana e chòia.
Puish, acabada era baralha,
Hasèn eth pregament deth ser,
Amasa encòra, à lutz de halha.
Donc, no’s condava qu’ara ròca
E no’s marejava que’n Oc,
E s'arrís s'atrebiva à diser
Qu'eth Parlar Vielh èra arretard,
Qu’òm l'ensenhava - e sense arríser !
Que non èra, eth, sonqu'un lèu bastard.

----------------------------------

Oh ! les veillées si agréables
Où l’on parlait à la fois.
De Dieu, du diable et des fées.
Oh ! les veillées si agréables

Ai ! Les veillées de chez nous
Autour du grand manteau.
Où flamboyait, le bois.
Ai ! La marmite des châtaignes
Qui pendait à la grande crémaillère
Toute décorée de fils d'araignées !
Ai ! La flamme brillante
Qu'on mouchait avec les doigts
Et qui murmurait la chanson,
Les plus beaux chants, les plus beaux contes
Étaient gardés pour l'Avent,
Et il y avait toutes sortes de contes

Et quand le soir approchait,
C'était noëls après noëls.
Et c'était le vieux qui commençait.
Il avait la voix faible et tremblante…
Mais les noëls étaient jolis,
Et il y en avait une douzaine.
Et tout léger, le temps passait.
Après, vers la mi-veillée,
Allez ! Le coup, on dansait.
« Allons la mère, posez la quenouille :
Dix heures ont sonné
Et jambes et pieds démangent… »

Et il fallait voir la joie
Qui prenait alors possession
De tout le monde, grand et petit,
Puis achevée la danse,
On faisait la prière du soir,
Ensemble encore, à la lueur de la chandelle.
Donc on ne comptait qu'en filant.
Et on ne conversait qu'en Oc ;
Et si quelqu'un venait à dire
Que le parler vieux était du retard,
On lui disait, et sans rire !
Qu’il n’était, lui, seulement qu’un bâtard.

Fermer